A Plameca som patrocinadors de Fabián Carmona (26 anys), triatleta de la modalitat Home de ferro, prova consistent en 4.000 metres de natació, 180 quilòmetres amb bicicleta i 42,2 quilòmetres corrent. El primer diumenge d'aquest mes ha corregut el Home de ferro Barcelona. Després d'uns quants dies de repòs i reflexió ha escrit una crònica de la competició. Hem cregut interessant compartir les seves reflexions perquè us pugueu fer una idea de les vivències d'un superesportista durant una carrera dura com la descrita.
Així ho explica Fabián Carmona: «Vaig arribar al dia de la prova en un estat de forma excel·lent i amb la motivació pels núvols. El dia previ a la cursa va transcórrer segons el planejat, deixant a primera hora el material preparat a boxes i dedicant-me la resta del temps a descansar ia mentalitzar-me positivament per a la gran cita.
»Diumenge sona el despertador a les 5:15 hores i m'adono que he pogut dormir 6 hores i mitja seguides, cosa que resulta difícil a la nit prèvia a una gran prova. Tot marxa de meravella. Esmorzo el meu habitual menú de competició i després em dirigeixo cap a la línia de sortida. A les 7:30 hores ultimo els preparatius a boxes i m'enfundo el neoprè.
Natació
»Res els 4.000 metres en 1 hora i 12 minuts. Estic content per haver fet la meva millor marca personal malgrat la poca cosa que he pogut entrenar en els últims mesos.
Bicicleta
»Rodo els 180 quilòmetres en 5 hores i 7 minuts. Començo buscant el meu ritme de creuer i veig que físicament el cos respon, així que decideixo demanar-li un puntet més i aconsegueixo passar pel primer punt de control de Montgat (km 54) a 39,1 km/h. Vaig regulant potència i intensitat, arribant al següent punt quilomètric a Calella (km 90) a 36km/h de mitjana. Allà veig els meus pares que m'animen i vinc amunt per afrontar la segona volta. Segueixo a bon ritme fins al següent punt de control de Montgat (km 141) on arribo amb una mitjana de 36,6km/h. Però és en els darrers 35 quilòmetres de tornada cap a Calella on noto que alguna cosa comença a fallar, el cos no va fi i comencen a flaquejar-me les forces. Vaig perdent espurna fins que, al quilòmetre 150, noto que m'he buidat del tot. Sense benzina, tir de forces de flaquesa per completar el sector de bicicleta a una mitjana de 35,1km/h, aconseguint malgrat tot la meva millor marca personal.
Cursa a peu
»Recorro els 42,2 km a 4 hores i 54 minuts. En arribar a boxes, buit d'energia, el primer que penso és abandonar, ja que córrer una marató sense energies es pot convertir en un veritable suplici mental i físic. No obstant, veig els meus pares que m'esperen impacients a la T2 per veure'm començar a córrer i el meu cor em demana seguir per ells. Surto a córrer intentant agafar un ritme suau que pugui mantenir durant el màxim nombre de quilòmetres, però veig que, buit d'energia, malgrat menjar i beure als avituallaments, és missió impossible i és massa tard per corregir l'error. En repetides ocasions penso a abandonar, però per respecte als meus pares decideixo continuar corrent, trotant i caminant fins arribar a la línia de meta i acabar el meu sisè Home de ferro, potser el més dur a nivell psicològic, en un discret temps de 11 hores i 25 minuts.
»La meva fallada en aquest Home de ferro va ser al sector bicicleta, on no vaig ingerir prou energia per afrontar aquest consum calòric. De vegades no és tan fàcil com sembla, ja que un cop ficat en plena competició, la concentració és tan gran que et descuides o no calcules bé els tempos d'ingesta i hidratació».
Fabián Carmona acaba la seva crònica amb una frase d'Henry Ford: «El fracàs és l'oportunitat de tornar a començar amb més intel·ligència». Des de Plameca entenem els sentiments del triatleta perquè sabíem que volia fer la millor marca personal. Tot i això creiem que finalitzar sis Home de ferro amb només 26 anys és una proesa a l'abast d'uns quants elegits. Tens molts èxits al davant, Fabiàn!
